Autor del llibre i director de la pel·lícula

L'autor del llibre, William Shakespeare (1554-1616).

Va ser un important dramaturg, novel·lista i poeta anglès reconegut com el més cèlebre escriptor de la llengua anglesa i un dels autors principals de la literatura universal.

Va néixer a Stratford i era el tercer fill de la família. Allà va començar la seva educació a l’escola local, basada en la literatura i la gramàtica llatina. Amb 18 anys va contraure matrimoni amb la seva esposa Anne Hathaway amb qui va tenir diversos fills però mai tenir un matrimoni que destaqués per la seva felicitat. Al 1592 William ja es trobava a Londres exercint de dramaturg i ja es feia conèixer. Quatre anys més tard moriria un dels seus fills, Hamnet, i aquest fet sembla ser el que va inspirar una de les seves obres més rellevants: Hamlet (1601). Més tard Shakespeare es faria copropietari de la companyia teatral Lord Chamberlain’s Men, que més tard es denominaria King’s Men. Uns anys després, vora el 1611 després d’alguns problemes legals a Londres, va decidir tornar a instal·lar-se a Stratford, i allà passà el final dels seus dies vivint al seu poble natal i convivint amb diferents homes de lletres com ell fins que el 23 d’abril morí d’una febre causada per un estat d’embriaguesa. Va ser enterrat a la catedral de Stratford.

Les seves obres més conegudes són Hamlet, Otelo, Macbeth, El Mercader de Venècia, Somni d’una nit d’estiu i evidentment Romeu i Julieta.

Sobretot Shakespeare va destacar en obres teatrals basades en les comèdies i en les tragèdies. En l’apartat de comèdies destaca principalment el Somni d’una nit d’estiu, on Shakespeare crea un argument mesclant aspectes de la mitologia clàssica amb el folklore i hi introdueix elements màgics del bosc que influeixen en la vida i l’amor de les persones.  El Mercader de Venècia (caracteritzada per ser una comèdia de conflicte) tracta temes com la justícia i injustícia i els riscos que suposa aconseguir un triomf. A més és coneguda per ser una obra de caràcter antisemita. Nit de Reis, una obra pensada per ser representada en ambients festius com la nit del 5 de gener és una obra en to burlesc plena de personatges extravagants. També n’hi ha d’altres com Molt soroll per no res (més coneguda com Mucho Ruido y Pocas Nueces) on Shakespeare utilitza més que mai l’ironia a l’hora de reflectir la vida de les famílies de les ciutats italianes. 

Pel que fa a les tragèdies no van ser ni molt menys inferiors qualitativament a les comèdies, ja que són mundialment conegudes i ben considerades. Es tracta d’obres com ara Hamlet, Macbeth, Otelo, Juli Cèsar, o Romeu i Julieta.

A Hamlet Shakespeare ens mostra temes com la follia, la venjança, i també l’amor. A través del príncep Hamlet s’explica tota l’obra on es desenvoluparà un sentiment de bogeria i clara indecisió del jove Hamlet a l’hora de venjar la mort del seu pare,que ha estat deshonrat.

A Romeu i Julieta, ja ho sabem, que va ser escrita per transmetre l’amor innocent i passional entre dos joves de famílies rivals que s’estimaran prohibidament i acabaran morint d’amor per culpa d’aquesta relació impossible.

Macbeth, una de les més cèlebres tragèdies, mostra temes com l’ambició reflexionant sobre la predestinació i la llibertat de voluntat. Ho fa a través dels dos membres del matrimoni Macbeth. 

Pel que fa a Otelo, l’obra es basa en una característica de l’amor i les relacions amoroses coneguda com a gelosia. Simultàniament apareix l’ambició desmesurada com a tret principal de l’obra. Una obra on la veu cantant la porta el vil·là de la mà de Yago (protagonista) que és una personificació del mal.

Destacaríem finalment una tragèdia històrica com és Juli Cèsar, on es narra la mort del dictador de l’antiga Roma. Representa la mort del Cèsar a partir de Brutus i Casio i d’altra banda Marc Antoni que seran els principals protagonistes.

Ara bé, a part del teatre, també va produir diversos sonets de gran qualitat que el distingiren entre molts altres autors de teatre.

50 anys després de la seva mort sorgiren dubtes i qüestions sobre si realment William Shakespeare va ser el veritable autor de les obres que se li atribuïen. Es va dividir la població entre els stratforians (els que sí que creien que Shakespeare era l’autor de nombroses obres, i els anti-stratforians (gent que no creia que Shakespeare escrigués aquelles obres i que les atribuïa a nobles britànics). 

Això es deu a la falta de dades sobre l’autor, que pot fer atribuir aquestes brillants obres a altres autors com per exemple Sir Francis Bacon, Cristopher Marlowe o Edward de Vere. Ens anti-strarforians no creien que les obres fossin de William Shakespeare perquè, segons ells, eren d’una qualitat cultural massa elevada per què Shakespeare (un home d’origen rural)  pogués haver-les escrit i també per la llacuna que hi ha entre la documentació històrica sobre el qüestionat autor.

Per tant eren uns quants els que creien que aquelles obres havien hagut de ser escrites per persones refinades, d’alt nivell cultural i social.

Amb tot, actualment la teoria més ben acceptada i rebuda és la que asegura que William Shakespeare va ser el veritable autor de totes les obres que se li atribueixen. 

El director de la pel·lícula, Franco Zeffirelli és el nom artístic de l’italià Gianfranco Corsi. Va néixer a Florència al 1923 i és un director i productor de cinema, de teatre, de televisió i fins i tot ha arribat a produir òperes.

Zeffirelli es cria a Florència i durant la 2a Guerra Mundial  lluità amb tropes britàniques que hi havia en territori italià. Durant la postguerra va estudiar Art i Arquitectura i allà va començar a interessar-se pel món cinematogràfic en entrar en contacte amb altres grans directors italians, com ara Vittorio De Sica o Luchino Visconti.

Als anys seixanta es va fer conèixer escrivint les seves primeres obres teatrals a Nova York, que més endavant traslladaria al cinema. Sumant algunes produccions de pel·lícules i d’alguna òpera va començar a donar-se a conèixer en el cinema dirigint les seves primeres pel·lícules. Al 1967 adapta per primera vegada una novel·la de Shakespeare (La feréstega domada). Fou una de les seves obres més impactants ja que va comptar amb les actuacions de dos dels més grans actors de l’època: Lis Taylor i Richard Barton. La pel·lícula va ser molt ben rebuda, però un any més tard doblaria o triplicaria l’èxit que havia tingut l’anterior reeditant Romeu i Julieta al cinema. Aquest film marca un abans i un després de la seva carrera com a conseqüència de l’èxit que va tenir a nivell de taquilla i crítica, ja que està molt ben considerada per com tracta l’estètica, el director italià. Així doncs Zeffirelli ja es va fer el seu lloc en el món del cinema amb una important adaptació d’una de les millors obres de Shakespeare i anys més tard repetiria èxit amb Germà Sol, Germana Lluna (1973), El campió (1979), Hamlet (1990) o l’adaptació d’òperes com Otello i La Traviata a la gran pantalla.

Al llarg de la seva carrera hem pogut observar que no s’ha caracteritzat per ser un director que volgués comptar amb actors consagrats com va fer en la seva primera pel·lícula, on apareixien dos grans mites del cinema, sinó que a partir de llavors, s’ha caracteritzat per ser un director que aposta per nous talents o actors més desconeguts. Probablement això hagi sigut un dels factors pels quals no hagi estat un director de primera línia, d’aquells que inclouríem en un top 10, però si més no, ha estat un gran director, mundialment reconegut i que ha fet molt bé la seva feina.

Zefirelli destaca en les seves pel·lícules la posada en escena, fent-la molt explícita i clara, els decorats i entorn de les escenes acostumen a estar molt treballades i sobretot, es caracteritza per una gran importància dels colors intensos que acostumen a copsar les seves pel·lícules. Aquest aspecte de la coloració de les seves pel·lícules amb colors vius, que capten de seguida l’atenció del públic i fan que la imatge de la pel·lícula sigui molt més intensa i agradable per la vista.

Per concloure l’activitat cinematogràfica del director italià cal comentar que ha estat nominat a l’Òscar per la seva pel·lícula més coneguda, Romeu i Julieta, guanyador del Globus de Cristall per les seves contribucions artístiques excepcionals en l’art del cinema mundial en el Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary.

Com a curiositat i segons uns estudis científics fets a EUA, la seva pel·lícula El campeón (1979) és designada com la més trista del món.

Finalment, de Zefirelli, en podríem destacar també un altre afer que no té res a veure amb el cinema però que és curiós i actual.

Franco Zefirelli va ser membre del Senat italià des de 1996 fins l’any 2004 en representació del partit conservador Forza Italia.

Zeffirelli, com a cineasta, hem esmentat que realitza un tractament del color molt cuidat. Li agrada molt ressaltar en especial els tons vermellosos, perquè donen molta intensitat. A part, el color vermell es caracteritza perquè acosta la retina de l’espectador a la pantalla. Seguidament podem veure que tant a Romeo i Julieta com a altres pel·lícules del cineasta italià fa un tracte del color i la fotografia molt bo i utilitza molt el vermell.