Tipus de narració

Teatre (Romeo i Julieta)

El teatre és un tipus de narració que s’escriu per poder ser representada. L’escriptor teatral deixa volar la seva imaginació i escriu el guió, però la forma, el decorat i moltes altres característiques de l’obra teatral només queden escrites en el seu cap. Per això, el teatre és una disciplina en què a partir del guió que l’escriptor ha deixat escrit, els directors es munten el seu propi esquema mental de quin aspecte tenen els personatges, com actuen, en quina època viuen, quin decorat els envoltarà, etc. Són tot un seguit de coses que no ens diu un guió de teatre, simplement, aquest, es limita a expressar el diàleg de tots els personatges.

A part, quan llegim teatre, en el fons simplement estem llegint el guió, i per tant, els fets passen molt ràpidament. Cada actor o actriu haurà d’ampliar tot aquell buit de temps amb la seva virtut teatral i quedarà complementat amb el guió. Per representar aquesta característica del teatre hem extret un fragment del llibre de Shakespeare, Romeo i Julieta,  en el moment que Tibald mata a Mercutio:

TIBALD: Què em voleu, ara, vós?

MERCUTIO: Bon rei dels gats, només vull una de les vostres nou vides, amb la qual em prendré unes llibertats, i segons com em tracteu, us picaré la pols de les altres vuit. Voleu estirar les orelles de la vostra espasa? De pressa, doncs, abans que la meva no us arribi a les orelles vostres.

TIBALD: Estic per vós!

[Desembeina]

ROMEO: Mercutio, amic, deixa l’espasa.

TIBALD: Vinga, senyor, l’estocada!

[Lluiten]

ROMEO: Treu l’espasa, Benvolio, atura’ls! Senyors, si us plau, oblideu aquest greuge. Tibald, Mercutio, el Príncep ha proscrit expressament les lluites pels carrers, Deixeu-ho, ja. Tibald, Mercutio!

[TIBALD, per sota el braç de ROMEO, fereix MERCUTIO i fuig]

Quan veiem representat aquest fragment a la pel·lícula, o al teatre que és el mateix, l’escena dura uns 10 minuts. Tota la batalla i el diàleg i el moviment i tot el que Mercutio, Tibald, Romeo i els seus amics fan, omplen el guió d’aquest petit fragment que es llegeix amb 30 segons.

Per tant, traient una conclusió de tot això, en el pas de teatre a cinema, com que el guió està escrit per ser representat, el director de cinema, en aquest cas Franco Zeffirelli, ha de posar molt de la seva part a l’hora d’escollir bé els actors, el vestuari o l’escenografia. Això passa perquè el guió ens dóna escasses informacions de l’obra en general. 

Novel·la (El Padrino)

La novel·la és un tipus de narrativa que s’escriu i la seva funció és explicar-nos alguna història o fet. La diferència amb el teatre és que la novel·la no està feta per ser representada sinó que explica una història amb tots els detalls descrits, personatges representats i qualsevol tipus de situació queda ben explicada.

A part dels diàlegs, una novel·la sempre ens descriu les personalitats dels personatges, el que fan, com actuen, perquè actuen d’aquella manera, etc. A part queda bastant representat l’ambient o el context on transcorren els fets i mai es deixa cap detall. Quan llegim novel·la és molt més fàcil construir-nos la nostra pròpia imatge mental ja que les descripcions i la informació que se’ns dóna, en general, és molt més gran que la que rebem a través del teatre.

A la novel·la de Mario Puzzo hi ha diverses coses a comentar. Primer de tot ens explica a la perfecció la història dels personatges principals. Es caracteritza per, de tant en tant, deixar per uns moments la narració de banda per explicar-nos l’origen de Vito Corleone o del general McCluskey, per exemple. A part, Mario Puzzo és molt descriptiu i les situacions d’acció estan molt ben expressades.

Però la diferència abismal entre teatre i novel·la es dona en el moment en què volem realitzar el pas de novel·la a cinema.

Com dèiem amb el teatre, el director de cinema ha de posar molt de la seva part en imaginar-se moltes coses de la història. En canvi, en la novel·la és totalment el contrari. Una novel·la sempre té molta més informació que la pel·lícula que se’n fa d’ella. És un fet normal, ja que seria impossible fer una pel·lícula d’una novel·la i introduir-hi tots i cadascun dels fets que passen. Per tant, el director, en aquest cas F.F. Coppola, ha de realitzar un treball totalment invertit al que hauria de fer Zeffirelli; ha de eliminar moltes escenes però sense perdre l’argument de l’obra en cap moment ni deixar-se cap fet important pel camí. D’aquí ve el típic tòpic que la novel·la sempre és més bona que la pel·lícula. Això és una opinió personal i va a gustos, el que sí que podem dir és que una novel·la que passi al cinema, sempre perdrà molts punts, ja que no s’hi poden incluir-hi tots els fets. Depenent del director, aquests punts perduts es podran recuperar i fins i tot augmentar, si és, és clar, un bon director.